C’era bisogno di un corpo, come di un’urna per le ceneri
affinchè non si disperdessero,
affinchè non si fondessero con le ceneri dei mari, degli alberi,
degli altri.
Perchè quando la mano andasse a toccare, la mano ci fosse
e fosse di qualcuno.
Perchè i vivi non fossero i morti
e i morti fossero esistiti.
Perchè non si potesse scegliere di non essere nulla.
Perchè nell’oscurità lo sguardo fosse verso l’esterno
e all’esterno ci fosse terra e stelle.
C’era bisogno di un corpo ma per contenere non so cosa.
Calia un cos, com l’urna per a les cendres
perquè no es dispersessin,
perquè no es fonguessin amb les cendres dels mars, dels arbres,
dels altres.
Perquè quan la mà anés a tocar hi hagués la mà
i fos d’algú.
Perquè els vius no fossin els morts
i els morts haguessin existit.
Perquè no es pogués optar per no ser res.
Perquè en la foscor la mirada anés cap a fora
i a fora hi hagués terra i estrelles.
Calia un cos però per a contenir no sé què.
On tot és vidre (Pagès, 2009)